Sant Francesc d'Assís
Francesc va néixer a Assís a principis de l’any 1182. Quan el van batejar, li posaren el nom de Joan. Però el seu pare, Pietro Bernardone, que era de viatge de negocis a terres provençals (on anys abans havia conegut la seva dona Pica), en arribar li va canviar el nom per “Francesco” I així li va quedar.
De la mare, heretà una gran sensibilitat i també el gust pels cants trobadorescos en llengua provençal. Del seu pare, que va ser un dels primers “burgesos” que anaven desplaçant de la nova societat l’antiga noblesa, heretà un cert instint de simpatia que li servís per als negocis.
Quan Francesc tenia uns 17 anys, els ciutadans d’Assís van enderrocar la fortalesa feudal, van emmurallar la ciutat i es declararen independents de l’Imperi.
Els nobles, veient-se en perill, van fugir a Perusa. Però poc després els perusans declararen la guerra a Assís. Francesc, que ha pres part en totes aquestes lluites, és fet presoner durant un any. Té uns 20 anys.
Surt de la presó i cau malalt. I el temps de convalescència li serveix per pensar i replantejar-se moltes coses. De moment té un present privilegiat; és un jove mercader, ric i pròdig, ben educat i cortès, i amb dots de joglar.
No és d’estranyar que els companys el triessin per “Rei de la Joventut”, promotor i sostenidor de les festes i de la gresca dels joves.
A Francesc, li bull per dins la idea de ser armat cavaller. L’inconvenient és que la seva família no és de classe noble. Per tant. Haurà d’aprofitar les poques oportunitats que tindrà per fer mèrits. No podrà evitar d’alllistar-se en una expedició militar. Ho farà amb els exèrcits pontificis en defensa dels interessos del Papat contra les pretensions de l’Emperador sobre Apúlia.
Surt d’Assís, aparentment alegre i ufanós, en direcció al Sud. Però en el descans de la primera jornada, a Espoleto, li assalta la sensació de buidor que ja havia començat a tastar a la presó i al llit de malalt. Mentre dormia tinguè un somni. Va sentir una veu que li deia: “ Francesc, qui et pot ajudar més; el Senyor o el servent?” Francesc va preguntar: “Senyor què voleu que faci?” La veu continua: “Retorna a la teva terra i allí se’t dirà el que has de fer”. Inquiet i desorientat, gira cua i se’n torna a Assís. La burla està servida... Però tan li fa. Des d’aquell moment comença a cercar el sentit de la seva vida en la solitud, en grutes i boscos i en esglésies abandonades.
El bes al leprós
A l’edat Mitjana, els leprosos eren la màxima expressió d’una quantitat de persones que, marginades de tot, malvivien i estaven en les pitjors condicions. Abundaven les víctimes de les guerres, els mutilats, els qui fugien de les situacions inhumanes del camp. Tots formaven grups errants.